dissabte, 17 d’abril del 2010

DIA 1 De què va tot això?

Hola,

 doncs aquest és un bloc personal que acabo de crear, per a informar(-me) i animar-me en aquests dies en què començo una nova vida.

Aquesta era la meva situació fins aquest matí a les 11:00 am.:

Sóc dona, tinc 35 anys i fumo més o menys des dels 21. Vaig començar una mica gran, no? Sempre he estat lenta en les meves decisions, tant les  bones com les dolentes. Quan era adolescent era tan tímida i poruga, que penso que la vergonya de fumar, i la por de trencar la fama de bona nena que tenia va ser el que em va frenar. Però als 21 ja feia vida lluny dels pares, a l'universitat ningú jutja, i la parella fumava, els amics fumaven, i seguia sent tímida, però potser volia demostrar que era valenta, i no tant una "bona nena". El que va començar com un cigarret al pub el cap de setmana es va anar convertint en una necessitat, una dependència de cada dia, i cada dia en més situacions:
-la primera ja l'he dit: anar de festa vol dir beure, fumar, divertir-se;
-sortim a sopar, què millor que un cigarret per acompanyar el cafè?
- sopem a casa, doncs fem el mateix, i no només amb el cafè, per què esperar-nos a després de menjar?
- i finalment potser el pas més important en la nicotino-dependència, va ser quan vaig començar a fumar sola.
 En aquell moment fumar deixa de ser una activitat social, i passa a ser una relació personal, una decisió meva i sense poder-me excusar en la pressió social. Aquí ja vaig admetre que estava enganxada. Ja fa ben bé 9 anys que fumo tant com puc: al cotxe, a casa, caminant per carrer, abans d'entrar a treballar, a l'hora de la pausa, a primera hora del matí, abans d'anar a dormir...menys a la dutxa i a la feina A TOT ARREU.

Per què fumo?
Avorrida? fumo         Tinc molta feina? fumo             
Nerviosa? fumo        Relaxada? fumo
Contenta? fumo        Trista? Enfadada? fumo.
És a dir, qualsevol excusa és bona per fumar.

Com a mínim un cop l'any em plantejo deixar-ho. Les raons, sobretot la salut: no vull morir de càncer: el càncer m'aterroritza més que cap altra malaltia. Els diners també, suposo, però cada cop són menys raó, ja que amb els anys la situació econòmica s'ha estabilitzat. I una tercera raó, la vergonya que sento quan fumo davant dels pares, i sobretot dels meus nebots. (Recordo un dia que en Marc, que llavors tenia 5 o 6 anys, em va preguntar, "Per què fumes?", i ell mateix es va respondre," Perquè no pots parar de fumar?". Jo em vaig quedar callada i avergonyida, però tenia raó: simplement, no podia parar.) Vergonya de mi mateixa, de no poder fer una cosa que els no-fumadors veuen tan senzilla: no fumar.

Ja vindran més reflexions sobre els perquès i les pors.

De moment, us vull dir que això era fins avui. He llegit un llibre que m'ha convençut d'algunes coses. Totes ja les sabia, tots els fumadors les sabem encara que amaguem el cap sota l'ala i no hi volguem pensar. La més important: LA NICOTINA ÉS UNA DROGA. De fet, una de les drogues més addictives que hi ha. El fet que sigui legal no vol dir que no sigui droga. Tots sabem que mata.
I bé, l'excusa que em donava quan pensava en això abans d'avui era "D'alguna cosa hem de morir". Cert, però no vull morir de càncer. Ja sé que igualment puc tenir un càncer sense fumar, de fet conec gent que desgraciadament ha mort de càncer sense fumar ni un cigarret en la vida. Però, per a què vull jugar tants números a una loteria que no vull que em toqui?????

Total que avui he fumat el darrer cigarret: he aspirat el fum lentament, notant com el fum baixava fins als bronquis i tornava a sortir. Realment, el gust és més aviat dolent. Llavors m'ha agafat la tos (molt comú al matí) i he pensat en tots els efectes que fumar té en mi:  olor a la roba, al cabell, les mans, la casa, el cotxe; mal alè, dents grogues, tos, mocs, el pit que em canta a la nit quan ronco, la por de pensar que no em puc quedar sense tabac, desitjar que acabi un sopar, o qualsevol acte, per sortir a fumar. I la mala consciència de pensar que no tinc força de voluntat, que sóc dèbil, i un mal exemple per als meus nebots.
I segurament d'aquí unes setmanes trobaré més efectes del tabac en mi que ara sospito però no puc demostrar.

En fi, que he pensat: si vaig ser no-fumadora fins als 21 i no ho necessitava.... si no em dóna res de bó... si en realitat fumo perquè estic enganxada, per calmar "el mono"...només que pugui passar la síndrome d'abstinència i canviar els lligams mentals que tinc entre qualsevol cosa que faig i fumar...per què no ara...i si fallo tornaré a estar com estic ara, no pas pitjor.

I ja són 12 hores de no fumadora. Segurament pensaràs que com puc dir que sóc ex-fumadora si no porto ni un dia sense fumar. Ja, però cada cop que apagues un cigarret deixes de fumar, i si no n'encens cap altre, doncs ets no-fumador.  Vull creure en mi mateixa, i cada cop que avui he desitjat fumar (pràcticament cada mitja hora...tan enganxada estava) m'he dit: " No, que ja no fumes. Això és el monstre de la nicotina al teu cervell, no tu. Fumar-ne un és fumar-ne deu o vint al dia com fins ara. NO HO NECESSITO PER VIURE, NO HO NECESSITO PER ESTAR TRANQUIL·LA."

Ei, fins i tot he vist l'empat del Barça amb l'Espanyol i he pogut comprovar que el tabac no em deixava pas més tranquil·la o menys nerviosa, amb el Barça pateixo igual!!!

Seguirem informant, tant si continuo no-fumant com si tinc un moment de debilitat que no pugui controlar ni convéncer el meu cervell, després de tants anys de rentat de cervell... De moment diuen que tres setmanes per canviar el xip i que el cervell deixi de recordar-me que solia fumar quan feia això, i allò, i tot!

El llibre: "EASYWAY TO STOP SMOKING" d'Allen Carr.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada