Bones,
segueixo sent lliure. No hi penso tant, però encara hi penso tots els dies en algun moment. Una companya de feina ho ha deixat, vaig estar molt contenta i vaig animar-la molt. I vaig soltar-li el rotllo del llibre a una altra fumadora de la feina: " no has de fer-ho com un sacrifici, sinó com una victòria. Jo puc fumar ara mateix, però no vull." I si crec que vull fumar en algun moment de debilitat, penso que no sóc jo qui pensa, sinó el monstre de la nicotina que encara sobreviu al meu cervell.
Amb qui no hi ha manera és amb la meua parella. I a mi cada cop em costa més suportar que fumi davant meu. L'envio a la terrassa, o se n'hi va directament quan em veu la cara. No vull fer-ho, perquè li poso més pressió a sobre, l'amargo, i així no tindrà ganes ni forces per deixar-ho mai. Potser m'estic tornat una d'aquells ex-fumadors radicalment anti-tabac?? No ho vull, sempre m'han semblat lo pitjor del món, els integristes. Però hi ha una ràbia dins que em surt! Això és una altra estratègia del monstre, n'estic segura.
En fi, seguim vencent, lluitant, encara que en general tinc bon humor i alegria, satisfacció personal i orgull.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada