dijous, 29 d’abril del 2010

DIA 13: futbol, quins nervis, però no!!

Hola jo!

ahir va ser un dia dur, tant a la feina (de 2 a 10 amb 30 min de descans...), com a casa (semifinal de la Champions i el Barça eliminat). Ufff, va costar, però ja està superat. Un més.  El llibre diu que no és una qüestió de força de voluntat, o d'anar suprimint les ganes de fumar (aguantar, resistir, ... són verbs prohibits). L'alegria i la sensació de llibertat han de prevaldre, i l'optimisme que dóna la satisfacció de saber-te no-fumador t'ha de valer per seguir endavant. Sí, sí, és cert, però hi ha moments de tot. Sense dubte no seria jo, oi?
A la família ja ho sap tothom. Ara ataquen a la Montse, la germana gran. Em deia aquest matí: "els nens em pregunten: per què fumes? per què no ho deixes? que no saps que és dolent?...", i ella no sap pas què respondre. És que no hi ha res que pugui respondre, i menys a un nen, que no entén les excuses, ni sap què difícil és prendre la decisió de deixar una addicció.  PRENDRE LA DECISIÓ és més difícil que deixar de fumar. Per això molta gent que comença a llegir el llibre el deixa a mitges, perquè veu que si segueix li tocarà decidir, i té por.  LA POR, un altre factor decisiu.
Què punyetera, la nicotina: et fa creure que et dóna una seguretat i  tranquil·litat que ella mateixa t'ha pres, i que et va tornant d'una manera efímera amb cada cigarreta. Et torna una part del que t'ha pres, però només fins que hi tornis al cap d'una estona.  I omple de por el teu cervell, de manera que si mai se't passa pel cap la idea de deixar-ho, et vinguin unes "cagarrines" tan fortes, que hauràs de córrer a fumar, no fos cas!

diumenge, 25 d’abril del 2010

DIA 9: LA DROGA ENCARA CORRE PER DINS.

Per dins del meu cervell més que no pas pel meu cos. Diuen els experts que la dependència física a la nicotina desapareix passades 72 hores (3 dies) des de l'últim cigarret. Aquesta és la més fàcil. Els tres primers dies em trobava tan animada i tan decidida que no em va costar gens, al contrari, m'alegrava veure com passaven les hores i seguia fidel al meu compromís.
I el que encara no desapareix és la dependència mental/psicològica. Per un costat "l'hàbit" de fumar en tantes i tantes ocasions: després de menjar, al cotxe, etc etc etc. Molts experts diuen que això es supera canviant els costums: deixant de fer el cafè, etc etc etc. Però altres experts, amb qui coincideixo, diuen que no, que el que he de fer és reprogramar el cervell: seguir fent el mateix que abans però deslligar-ho del fumar. Ja he passat per totes les fases en què fumar semblava tan important, sobretot estant en colla de fumadors. I ho he superat amb nota. Però en altres moments, sobretot d'avorriment, és quan més noto la "crida" maleïda del tabac.
Però segueixo sense fumar, i cada dia falta menys per aquell dia esperat en què, sense adonar-me'n, hauré passat tot el dia sense pensar en la cigarreta, i tot això haurà valgut la pena. Ei! que des del primer dia que ho sé amb certesa, que val la pena!!!
Salut!

divendres, 23 d’abril del 2010

DIA 7: SEGUEIXO NO FUMANT

Ei!
Avui completo una setmana sencera sense fumar. Els darrers dos dies estan constant més que els primers. Em sembla que hauré de rellegir el llibre, per refrescar-me les idees. És el que té la ment, que pot ser tan forta com fràgil un instant després, i quinze anys de droga són molts anys.
Una cosa que he d'intentar no fer es començar a menjar més, sobretot entre les entes. Quan era fumadora, sempre m'encenia un cigarret quan tenia gana, abans de dinar o de sopar. I ara, és clar, tinc gana i m'he de distreure amb alguna cosa diferent que no sigui menjar ni fumar. Les galetes amb Omega-6 - o era 3?- són molt bones, però una trampa.
Si no ho sabieu, tinc el colesterol i els triglicèrids pels núvols. Una gran herència (una més). I hi ha qui creu que tot el que porta Omega-3, o si hi diu a l'envàs "Ayuda a reducir el colesterol", ajuda moltíssim contra els greixos aquests. Error. Hem de menjar productes naturals. Les galetes porten greixos bons (insaturats), però també de dolents(saturats), i força. Per això val més menjar una poma, que no en porta, ni de bons ni de dolents.
En fi, deixem la "Bona Cuina" i tornem al tema. 7 dies, tot un récord per a mi. Però el récord serà etern.... perquè no paro de repetir-me una vegada i una altra que aquest cop sí. El pitjor encara no ha passat. Encara tinc el "mono", més mental que físic, crec.  Però aquest cop no tinc atacs de mal humor, al contrari:  procuro estar feliç i recordar-me que estic fent una de les millors coses que podia fer per mi mateixa.
I res més, me'n vaig a trucar al Carlos i a sortir a veure les parades de Sant Jordi, a comprar un llibre i una rosa, comme il faut. Res millor per un matí de 23 d'abril, sense sol, però sense fum!!!!
Salut!

dimarts, 20 d’abril del 2010

DIA 4 : HO DIC A TOTHOM O NO ENCARA?

Ei!

avui se'm planteja un dubte que afecta la confiança en mi mateixa. Per dins estic tan convençuda que aquest cop me'n surto, que tinc ganes de dir-ho a tothom, de cridar als quatre vents que per fi sóc lliure de la nicotina, físicament i mental també. Però per altra banda penso,"tot just fa quatre dies, ningú et pendrà seriosament, i si ho fan i no te'n surts, els decebràs, i quan te'ls trobis, tu amb el cigarret a la mà, veuràs la decepció als seus ulls i et voldràs fondre...".
Què faig? A la feina ho vaig dir ahir, sobretot a la Dolors, la companya amb qui sortíem cada vespre a fer el cigarret durant la pausa. Li vaig dir que ja no l'acompanyaria en el fumar, però a estirar les cames, sí.  Em vaig posant a prova contínuament, i allò que abans creia que seria imprescindible per sortir-me'n, resulta que no ho és.  Parlo del canvi d'hàbits, d'evitar les situacions de risc. Doncs no, el que jo estic fent és seguir anant als mateixos llocs, faig el mateix però no fumo. I per a la meva pròpia sorpresa, no se'm fa tan difícil com creia: veig que l'entrepà i el tallat són tan bons com abans, i puc llegir el diari sense fumar, envoltada de fumadors. L'únic que  ha canviat és que ja no hi ha el cigarret als meus dits, amb tota la merda que comportava.

Encara hi penso, en fumar, no us penseu. Més o menys cada deu minuts. Però repeteixo els mantres, i se'm passa.
I pel que fa al tema del principi, si ho dic o si callo uns dies més, ja veurem. Sé que als pares els farà molta il·lusió, però si els dic que fa quatre dies no em creuran capaç. M'esperaré que faci un mes, llavors ho veuran més ferm. I el fet d'escriure un bloc ja és fer-ho públic, oi? Encara que sigui un auto-bloc.
Salut!

dilluns, 19 d’abril del 2010

El llibre per deixar de fumar en pdf

Ei! us deixo l'enllaç del llibre que m'ha ajudat a lliurar-me del tabac.

DEJAR DE FUMAR ÉS FÁCIL de ALLEN CARR (1934 -2006).

 Descarrega-te'l i ves llegint. Tranquil, no has de deixar de fumar mentre el llegeixes.
De fet, l'autor et demana que no deixis de fumar mentre el llegeixes.

Salut!

diumenge, 18 d’abril del 2010

DIA 2: PROVA SUPERADA!

Ei, què tal?

Avui hem anat al camp a fer una calçotada, la darrera de la temporada, que ja no és temps de calçots ni res. I per a mi a més a més ha estat una petita prova de foc o no foc. Deu persones, tots joves- menys de 45,vull dir- i sis fumadors. Més o menys és la mitjana en les meves amistats.  Aire lliure, menjar, beure, molta estona d'esperar que es cogui el dinar sense fer res, una situació que fa dos dies hauria vist com una trampa impossible d'evitar. Però no, no he fumat. Hi he pensat, és clar ( i hi pensaré encara bastant durants uns dies), però he fet el mateix que ahir (ja no fumo, sóc LLIURE!!).
La Inma va deixar-ho fa uns anys, i em deia avui que li va costar molt. Els primers dies plorava quan veia algú fumant, se'n moria de ganes. Vaja, que ho va passar molt malament, però ara n'està molt contenta d'haver-ho fet.
Jo, de moment, no ploro. Potser és que tinc el coco menjat pel missatge del llibre d'en Carr. Enlloc de lamentar-me i pensar "com desitjo fumar, però no puc..." intenso pensar-hi amb alegria i descans, perquè en realitat no vull fumar. El racó drogata del meu cervell necessita la nicotina, i intenta recórrer als mecanismes que tan bé li han funcionat durant els darrers 14 anys, però jo, com a persona, no la necessito, per tant, em vaig repetint alguna d'aquestes frases claus: "ja no fumo... ni ho necessito ni ho vull...ara sóc lliure."

Ara mateix, mentre escric, la meva parella està fumant al meu costat. Sento l'olor. I penso que potser l'olor del fum de tabac és el més agradable que té. Però aquest olor que sento jo des de dos metres de distància no té res a veure amb el fum que empasses, la pudor que s'impregna a la roba i el cabell o el gust que deixa a la gola. És la trampa. Ja l'apaga. Ho deixarà si veu que jo me'n surto?
Els altres cops que ho havia intentat havia tingut molt mal humor, i això va ser l'excusa final per justificar el fracàs i la recaiguda. Però de moment ( només/ja són dos dies) no he tingut més mal humor del que és normal en mi. De fet, crec que fins i tot estic de més bon humor, ja que no fumar és una novetat, i m'alegra quan penso què be que me n'estic sortint, i què be que em trobaré com més dies vagin passant. TINC EL COCO BEN MENJAT! o potser, com diu el llibre, era abans que tenia el cervell rentat i ara veig la realitat... Mai he cregut en els llibres d'autoajuda, però ara, no sé no sé...
No us penseu que pensar en fumar cada cinc minuts i haver-te de repetir que ja no fumes un cop i un altre, també cansa, però d'aquí uns dies hi pensaré menys i menys cada cop. A veure...

dissabte, 17 d’abril del 2010

DIA 1 De què va tot això?

Hola,

 doncs aquest és un bloc personal que acabo de crear, per a informar(-me) i animar-me en aquests dies en què començo una nova vida.

Aquesta era la meva situació fins aquest matí a les 11:00 am.:

Sóc dona, tinc 35 anys i fumo més o menys des dels 21. Vaig començar una mica gran, no? Sempre he estat lenta en les meves decisions, tant les  bones com les dolentes. Quan era adolescent era tan tímida i poruga, que penso que la vergonya de fumar, i la por de trencar la fama de bona nena que tenia va ser el que em va frenar. Però als 21 ja feia vida lluny dels pares, a l'universitat ningú jutja, i la parella fumava, els amics fumaven, i seguia sent tímida, però potser volia demostrar que era valenta, i no tant una "bona nena". El que va començar com un cigarret al pub el cap de setmana es va anar convertint en una necessitat, una dependència de cada dia, i cada dia en més situacions:
-la primera ja l'he dit: anar de festa vol dir beure, fumar, divertir-se;
-sortim a sopar, què millor que un cigarret per acompanyar el cafè?
- sopem a casa, doncs fem el mateix, i no només amb el cafè, per què esperar-nos a després de menjar?
- i finalment potser el pas més important en la nicotino-dependència, va ser quan vaig començar a fumar sola.
 En aquell moment fumar deixa de ser una activitat social, i passa a ser una relació personal, una decisió meva i sense poder-me excusar en la pressió social. Aquí ja vaig admetre que estava enganxada. Ja fa ben bé 9 anys que fumo tant com puc: al cotxe, a casa, caminant per carrer, abans d'entrar a treballar, a l'hora de la pausa, a primera hora del matí, abans d'anar a dormir...menys a la dutxa i a la feina A TOT ARREU.

Per què fumo?
Avorrida? fumo         Tinc molta feina? fumo             
Nerviosa? fumo        Relaxada? fumo
Contenta? fumo        Trista? Enfadada? fumo.
És a dir, qualsevol excusa és bona per fumar.

Com a mínim un cop l'any em plantejo deixar-ho. Les raons, sobretot la salut: no vull morir de càncer: el càncer m'aterroritza més que cap altra malaltia. Els diners també, suposo, però cada cop són menys raó, ja que amb els anys la situació econòmica s'ha estabilitzat. I una tercera raó, la vergonya que sento quan fumo davant dels pares, i sobretot dels meus nebots. (Recordo un dia que en Marc, que llavors tenia 5 o 6 anys, em va preguntar, "Per què fumes?", i ell mateix es va respondre," Perquè no pots parar de fumar?". Jo em vaig quedar callada i avergonyida, però tenia raó: simplement, no podia parar.) Vergonya de mi mateixa, de no poder fer una cosa que els no-fumadors veuen tan senzilla: no fumar.

Ja vindran més reflexions sobre els perquès i les pors.

De moment, us vull dir que això era fins avui. He llegit un llibre que m'ha convençut d'algunes coses. Totes ja les sabia, tots els fumadors les sabem encara que amaguem el cap sota l'ala i no hi volguem pensar. La més important: LA NICOTINA ÉS UNA DROGA. De fet, una de les drogues més addictives que hi ha. El fet que sigui legal no vol dir que no sigui droga. Tots sabem que mata.
I bé, l'excusa que em donava quan pensava en això abans d'avui era "D'alguna cosa hem de morir". Cert, però no vull morir de càncer. Ja sé que igualment puc tenir un càncer sense fumar, de fet conec gent que desgraciadament ha mort de càncer sense fumar ni un cigarret en la vida. Però, per a què vull jugar tants números a una loteria que no vull que em toqui?????

Total que avui he fumat el darrer cigarret: he aspirat el fum lentament, notant com el fum baixava fins als bronquis i tornava a sortir. Realment, el gust és més aviat dolent. Llavors m'ha agafat la tos (molt comú al matí) i he pensat en tots els efectes que fumar té en mi:  olor a la roba, al cabell, les mans, la casa, el cotxe; mal alè, dents grogues, tos, mocs, el pit que em canta a la nit quan ronco, la por de pensar que no em puc quedar sense tabac, desitjar que acabi un sopar, o qualsevol acte, per sortir a fumar. I la mala consciència de pensar que no tinc força de voluntat, que sóc dèbil, i un mal exemple per als meus nebots.
I segurament d'aquí unes setmanes trobaré més efectes del tabac en mi que ara sospito però no puc demostrar.

En fi, que he pensat: si vaig ser no-fumadora fins als 21 i no ho necessitava.... si no em dóna res de bó... si en realitat fumo perquè estic enganxada, per calmar "el mono"...només que pugui passar la síndrome d'abstinència i canviar els lligams mentals que tinc entre qualsevol cosa que faig i fumar...per què no ara...i si fallo tornaré a estar com estic ara, no pas pitjor.

I ja són 12 hores de no fumadora. Segurament pensaràs que com puc dir que sóc ex-fumadora si no porto ni un dia sense fumar. Ja, però cada cop que apagues un cigarret deixes de fumar, i si no n'encens cap altre, doncs ets no-fumador.  Vull creure en mi mateixa, i cada cop que avui he desitjat fumar (pràcticament cada mitja hora...tan enganxada estava) m'he dit: " No, que ja no fumes. Això és el monstre de la nicotina al teu cervell, no tu. Fumar-ne un és fumar-ne deu o vint al dia com fins ara. NO HO NECESSITO PER VIURE, NO HO NECESSITO PER ESTAR TRANQUIL·LA."

Ei, fins i tot he vist l'empat del Barça amb l'Espanyol i he pogut comprovar que el tabac no em deixava pas més tranquil·la o menys nerviosa, amb el Barça pateixo igual!!!

Seguirem informant, tant si continuo no-fumant com si tinc un moment de debilitat que no pugui controlar ni convéncer el meu cervell, després de tants anys de rentat de cervell... De moment diuen que tres setmanes per canviar el xip i que el cervell deixi de recordar-me que solia fumar quan feia això, i allò, i tot!

El llibre: "EASYWAY TO STOP SMOKING" d'Allen Carr.